Ruta 7

DOSRIUS / ÒRRIUS / ARGENTONA / CABRERA DE MAR

Dosrius

laiaiadelmaresme-santurari-del-corredor

Santuari del Corredor

Llegenda del castell del Senyor del Montnegre

Existeix una llegenda que diu que fa molt temps al cim hi havia el castell del Senyor del Montnegre.

Aquest senyor feudal era molt amant de la cacera, però quan sortia a caçar ho feia tot malbé i, a més, li agradava fer mal a les persones, per la qual cosa deixava un mal record per allà on passava.

Un dia de Festa Major d’Òrrius, va entrar amb tota la partida de cacera enmig del ball, que es va aturar al moment, mentre la gent fugia a amagar-se on podia. Els ulls del cavaller es van fixar en una dona de gran bellesa, que no va ser prou ràpida per amagar-se, i la va segrestar, agafant-la amb les seves mans de ferro i pujant-la al seu cavall.

La pobre dona, en veure’s presa, va cridar el marit, però el soroll de la cavalcada i dels gossos van ofegar la seva veu.

Quan el marit va sortir del seu amagatall i no va trobar la seva muller, aviat va adonar-se del que havia passat. Al moment va anar cap al bosc en persecució de la tropa, seguint dreceres i camins que com a bon pagès coneixia. Així, va arribar al castell del Montnegre just quan entrava la desenfrenada cavalcada i el pont llevadís s’alçava, i no va poder entrar.

Però just en aquell moment va haver-hi una tempesta com mai se n’havia vist cap altra. Això no espantà els segrestadors, que a dins començaven a fer festa per celebrar que havien aconseguit la dona, mentre el desolat marit es desesperava en veure que els seus esforços per salvar la seva muller eren inútils. De sobte, un llamp va caure damunt la fortalesa, i la va convertir en una gran foguera. Quan les flames van arribar a la muralla, van fondre les cadenes del pont llevadís i va caure. El pagès va poder entrar dins, però les flames havien convertit el castell en un gran braser i el pobre home no va trobar a ningú amb vida.

La llegenda diu que en els dies que hi ha tempesta encara se sent el galop del cavall del senyor i els crits de la dona raptada. Un cop destruït el castell, en record de les penes sofertes per les moltes víctimes del malvat senyor feudal, es va construir un monestir.

Argentona

laiaiadelmaresme-museu-del-cantir

Museu del Càntir

Aquest museu és únic al món en la seva especialitat, tot i que podem trobar dues col·leccions de càntirs privades obertes al públic: el Museo del Botijo de Villena (Alacant) i el de Toral de los Guzmanes (Lleó).

Les col·leccions del Museu del Càntir d’Argentona estan formades per més de quatre mil exemplars que van de l’Edat de Bronze a Picasso, passant per grans col·leccions de terrissa de volta dels segles XIV al XVIII, nombrosos exemplars del segle XIX i el gruix de la col·lecció, format per terrissa popular i tradicional de tot el segle XX.

La seva procedència és molt diversa, però sobretot se centre a Catalunya i l’Estat espanyol, tot i que els darrers anys han ingressat nombrosos exemplars d’altres països com Portugal, França, Itàlia, el Marroc, Mèxic i Perú, entre molts altres.

Argentona

laiaiadelmaresme-repicatrujes

La llegenda dels repicatruges

La Juliana sembla que va ser també la protagonista d’un fet que va donar lloc al malnom amb el qual es coneix els argentonins:

Explica la llegenda que es trobaven reunides les autoritats eclesiàstiques i civils amb un nombrós estol de feligresos a la plaça de l’Església, esperaven l’arribada del bisbe que venia de la veïna ciutat de Mataró per fer la visita pastoral a la parròquia. Per tal de saber el moment que aquest entrava en el terme de la vila, s’havia convingut amb el campaner que des de la talaia de campanar, tan bon punt veies la polseguera de la carrossa, senyal d’arribada de la il·lustre personalitat, llancés les campanes al vol. I tal dit, tal fet, el campaner així que veié el núvol de pols que aixecava el vehicle passant més o menys a l’altura de la capella del Sant Crist, es repenjà a les cordes de les campanes, i vinga a repicar.

Les autoritats i els veïns es dirigiren vers el Cap de Creus a retre homenatge al Prelat, però… oh dissort i sorpresa!, va resultar ser un carro que portava un parell de truges camí del mercat de Granollers!

Cabrera de Mar

laiaiadelmaresme-castell-de-burriac

Castell de Burriac

La muntanya de Burriac, amb les runes del seu castell al cim, configura, junt amb el Montcabrer, l’inconfusible paisatge del poble de Cabrera. La seva alçada (401 m) i emplaçament el fan un punt immillorable de guaita i control d’un extens territori, amb un domini visual sobre la vall de Cabrera i bona part de la comarca del Maresme, així com de la riera d’Argentona i el coll de Parpers, important via de comunicació entre la costa i l’interior. Per això, ja els ibers i després els romans van utilitzar el seu cim com a lloc de guaita.

La torre i els murs que avui hi trobem són les restes del castell medieval, conegut primer amb el nom de castell de Sant Vicenç i, després, amb el de castell de Burriac. És un magnífic exemple de castell roquer, és a dir, un castell bastit en una roca, en el cim d’un penyal.

El senyor del castell de Burriac, Pere Joan Ferrer, no acostumava a viure-hi, ja que preferia les comoditats del castell de Vilassar, més important i situat dintre d’una població. En absència del senyor, era l’anomenat castlà qui vivia al castell i l’administrava en nom seu. Però al segle XV el senyor del castell va decidir instal·lar-s’hi, i el va reformar ampliant-lo i donant-li un ús més residencial, amb l’obertura de finestrals i sales més diàfanes.

El castell té dos recintes principals: el recinte sobirà (superior) i el recinte jussà (inferior). Formen dues línies de defensa de manera que, si el recinte jussà fos conquerit per l’enemic, encara es podria resistir dins el recinte sobirà.

Dins del castell podem distingir diversos àmbits, segons la seva funció:

  • Torre de l’homenatge: era la part més important del castell i la més visible. Es diu així perquè és allí on tenia lloc la cerimònia de l’homenatge, cerimònia solemne amb què un home reconeix que és el vassall d’un senyor i li promet fidelitat a canvi d’un feu.
  • Pati d’armes.
  • Capella.
  • Cambres: eren les habitacions on vivien els senyors feudals.
  • Cisterna: per proveir-se d’aigua, els habitants del castell havien de recollir l’aigua de pluja o anar a buscar-la a les fonts situades a la vall. En cas de setge, els habitants del terme es refugiaven al castell, i per això era molt important tenir una bona reserva d’aigua potable. La cisterna gran està situada al recinte jussà i n’hi ha una altra de més petita al recinte sobirà, al costat de la torre de l’homenatge. En temps moderns, la imaginació popular ha interpretat les restes d’aquestes cisternes com a masmorres per als condemnats.
  • Magatzems i quadres: igual que en el cas de l’aigua, el castell havia d’estar proveït d’aliments per resistir un llarg setge, i potser aquesta funció és la que tindrien les estances situades al bastió nord. També en aquest àmbit, al costat de la porta d’entrada, hi hauria les quadres dels cavalls.
  • Bastió sud.

Cabrera de Mar

laiaiadelmaresme-can-modolell

Jaciment arqueològic de Can Modolell

Can Modolell, l’antic Can Lledó, és una masia situada al nord de Cabrera, al camí de can Segarra. En les seves terres, molt a la vora del mas, hi ha el jaciment on s’han descobert vestigis que van des de l’època ibèrica fins a la baixa edat mitjana. Les restes més rellevants del conjunt són, però, les estructures del que podria haver estat un temple pagà dedicat al déu persa Mitra. Precisament, la datació dins la segona meitat del segle I dC d’una de les àrules (altar) dedicades a Kautes, dona la datació més antiga per a un testimoni de culte mitràic dins de la península Ibèrica.

Les troballes més antigues del jaciment consisteixen en ceràmiques residuals (segles IV a I aC) pertanyents a l’etapa ibèrica. A partir d’aquí, s’estableix una primera fase constructiva que aniria del 50 aC fins a l’època d’August. La segona correspondria a l’època de Claudi, la tercera al baix Imperi (finals del segle II o inicis del III) i la quarta a una fase tardoantiga (segona meitat avançada del segle V o molt al principi del segle VI). Finalment, s’estableix una fase medieval amb tres enterraments en cista i, encara posteriors a ells, un conjunt de quinze fosses datades en el segle XII, així com parets que podrien pertànyer al temple de Sant Joan.

Atès que part del jaciment encara està pendent d’excavar, segueix en peu la discussió sobre quina hauria estat la seva funció. En un primer moment, es va pensar que es tractava d’una vil·la romana, tot i obrint la possibilitat que també hi pogués haver un temple pagà. Amb les troballes successives d’elements de culte, especialment al déu solar Mitra, va anar prenent cos la idea que es tractava d’un mitreu. Les darreres excavacions fetes el 2011, semblen descartar de moment que aquest santuari estigui associat a una vil·la. Sembla clar que el santuari no era sols a Mitra, ja que també s’han trobat dedicacions a altres divinitats, potser associades a ell o potser independents: Neptú, potser un silvà i una deessa del panteó romà.

L’assimilació cristiana d’aquest santuari pagà amb el culte a Sant Joan és altament probable, tot i que no ha estat comprovat. El culte al sol, Mitra, hauria quedat encobert per l’advocació al sant del solstici d’estiu i de la celebració del foc: Sant Joan.

La masia

Data del segle XVI-XVII i té els habituals tres cossos, amb elements arquitectònics gòtics, renaixentistes i neoclàssics. El mas va pertànyer als Lladó des del segle XVI, però actualment és propietat de la família Modolell. Sembla que al segle XI la masia s’anomenava de Sant Joan, atès que al seu davant hi ha les runes que podrien pertànyer a l’església dedicada a Sant Joan Baptista.