Ruta 6

Avinguda Lluís Companys, s/n, Mataró
GPS: 41.53123, 2.43424

Fixa’t bé en els terres perquè alguns estan decorats amb mosaics.

Mataró era una ciutat de l’imperi romà. Fora de les seves muralles es trobava aquesta vil·la (final del segle I aC), declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, que podeu visitar els dissabtes.

Ajuda’m a fer memòria: com es deia Mataró a l’època romana? Pinta el mosaic de la pàgina de Passatemps i descobreix-ho.

Vil·la Romana de Torre Llauder

La descoberta d’aquesta vil·la romana al barri de Pla d’en Boet l’any 1961 per Marià Ribas i el seu equip de col·laboradors assenyala una fita transcendent en la història de l’arqueologia mataronina i catalana del segle XX.

És un dels més importants jaciments arqueològics del país i pren el nom de la casa pairal fortificada del segle XVII construïda al voltant d’una torre de defensa del segle XVI: el mas Llauder o mas de la Torre Llauder.
El 1964 fou declarada Monumento Histórico-Artístico de Interés Nacional i el 1965 l’Ajuntament n’adquirí els terrenys, protegí la zona i el 1970 enderrocaren la masia dels Llauder i la seva torre.

Les restes arqueològiques van restar abandonades molt de temps i patiren espoli i degradació fins que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró va encapçalar el 1972 un moviment de sensibilització ciutadana que va acabar amb la construcció d’un mur de contenció al jaciment.

Finalitzades les excavacions i la restauració dels mosaics, es va obrir el recinte al públic el 1988.

L’Ajuntament de Mataró va aprovar el 2008 el Pla Director del jaciment arqueològic de la vil·la romana de Torre Llauder, en què es fixaren les directrius i criteris d’actuació pel que fa a excavació arqueològica en extensió del Clos Arqueològic, restauració de les restes i museïtzació del recinte.

Carrer de la Cooperativa, 47, Mataró
GPS: 41.5338, 2.44264

No et perdis les activitats familiars que s’hi organitzen els caps de setmana!

Havia de ser una gran colònia tèxtil, però no es va acabar. Queden uns lavabos i aquesta nau, que era per blanquejar el cotó.

Entra i fixa’t en els arcs, segur que n’has vist a altres edificis de Gaudí, oi? És el seu famós arc parabòlic per aixecar edificis en lloc de fer servir columnes o murs. I aquí és on va fer les proves.

Actualment acull el Museu d’Art Contemporani de Mataró, la col·lecció Bassat.

Aquest edifici és el primer que va construir Antoni Gaudí.

Nau Gaudí

És el primer edifici que va construir Antoni Gaudí i l’únic que no va ser promogut ni per la burgesia ni per l’església, sinó per una de les primeres cooperatives obreres del tèxtil: la Cooperativa “La Obrera Mataronense”.
El seu amic Salvador Pagès, un dels líders més destacats del moviment cooperatiu a Catalunya, li va encarregar aquest projecte, que consistia en una colònia obrera, amb fàbriques, cases unifamiliars, escola, biblioteca, casino i seu social.

De tot aquest conjunt, ideat juntament amb l’arquitecte mataroní Emili Cabanyes, tan sols es va fer una petita part: dos habitatges (del director i del porter), uns lavabos i una nau destinada al blanqueig de cotó (1883); únicament se n’ha conservat els dos darrers.

Es considera una obra clau perquè va obrir el camí de la creació gaudiniana més genuïna: el desenvolupament dels arcs com a elements sustentadors. Fórmula que posteriorment va fer servir per projectar les golfes de la Pedrera o la famosa maqueta estereofunicular de l’església de la Colònia Güell. La utilització dels arcs parabòlics va permetre a Gaudí cobrir una superfície diàfana de gairebé 600 metres quadrats sense haver de recórrer a columnes o murs, i la utilització de la fusta li va permetre articular-la en petits trams per formar uns arcs esvelts i resistents.

L’edifici va ser declarat monument historicoartístic per l’Estat espanyol l’any 1969 i Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1982.

L’any 2002, en el marc de l’Any Internacional Gaudí (que commemorava el 150è aniversari del naixement de l’arquitecte), l’Ajuntament de Mataró va rehabilitar la nau de blanqueig, sota la direcció de l’arquitecte Manuel Brullet.

Des del novembre del 2010 és la seu de la Col·lecció Bassat a Mataró.

Carrer d’Argentona, 55, Mataró
GPS: 41.54069, 2.44108

A Mataró, modernisme és igual a Josep Puig i Cadafalch, l’arquitecte dels seus principals edificis modernistes.
Joaquim Coll i Regàs, empresari tèxtil, li va encarregar el projecte de la seva casa (1898), avui convertida en un símbol de la ciutat.

Observa els detalls de la façana i entra-hi: hi ha activitats familiars cada cap de setmana.

Si tens la vista de la meva amiga àliga, seràs capaç de desxifrar què hi diu a les creus de damunt del balcó.

Carrer de Sant Francesc d’Assis, 23-25, Mataró
GPS: 41.5408, 2.44651

És un dels monuments més importants del barroc català i un dels edificis més antics de Mataró.

Camina per la nau principal i les capelles laterals i no t’oblidis de mirar cap amunt per veure cúpules, vitralls, pintures…

L’orgue de Santa Maria és el més gran de Catalunya: té 4.557 tubs de fins a 6 metres d’alçada, 4 teclats de 61 notes i un pedal de 32 notes.

Passatge de Can Marfà, 1, Mataró
GPS: 41.53924, 2.45145

Posa’t “a punt” que anem a Can Marfà!

En aquesta antiga fàbrica feien roba de punt, com la samarreta que portes, vaja. Per això ara hi ha el museu dedicat a la indústria del gènere de punt, tant important a la història de Mataró com del Maresme.

Aprèn coses sobre el passat, el present i el futur del punt veient màquines, publicitat, eines, roba, documents, fotos i audiovisuals.

Són la família Robafaves: en Robafaves, la Geganta, la seva filla Toneta i el seu marit, en Maneló.

Són superalts i ballen fent voltes, acompanyats pels Nans (18 capgrossos que es dediquen a donar ensurts, vigila!) i per les altres comparses de la ciutat: l’Àliga, el Drac, el Dragalió, la Momerota, la Momeroteta i les Diablesses.

Durant Les Santes (festa major), la diada de Sant Jordi i altres dies podràs trobar-te pel carrer els gegants de Mataró i els seus amics.

Els gegants de Mataró

Dels gegants de Mataró en tenim coneixement des del segle XVII i són:

• En Robafaves és un gegant amb indumentària de guerrer medieval (casc, capa, cota de malla, espasa…), que s’inspira en la figura i el caràcter del rei Jaume I el Conqueridor. En el pit llueix tres o quatre medalles, segons l’ocasió, i a la mà esquerra du un pergamí (en el qual s’explica la llegenda del seu nom), mentre que, amb la dreta, s’agafa la capa.
  En Robafaves balla amb la Geganta al so del flabiol i el tamborí i també conjuntament amb la Geganta, la Toneta i en Maneló.
• La Geganta és la parella inseparable d’en Robafaves i té la fisonomia d’una reina clàssica amb corona, vel blanc i capa de vellut. Cal destacar-ne el bonic ram de flors naturals que porta sempre a la mà esquerra i el mocador artesanal que va fer un grup d’àvies de la ciutat, a la dreta.
• La Toneta és la filla d’en Robafaves i la Geganta. Sembla que és de les primeres gegantones (filles de gegants), que hi ha a Catalunya. El seu nom li ve de gegantoneta. Té una melena llarga i rossa que li dona un aspecte jovial i modern. Va vestida amb uns tons rosats i marronosos i, com la seva mare, porta un ram de flors naturals a la mà dreta, mentre que, amb l’esquerra, s’agafa la faldilla.
• En Maneló és el company i marit de la Toneta. Fill de Terrassa, es va casar amb ella enmig d’una gran cerimònia festiva durant la Festa Major de Les Santes de l’any 1950.

A banda de la família Robafaves i els Nans que els acompanyen, Mataró compta amb diverses comparses: la de l’Àliga, les del Drac i del Dragalió, la Momerota i la Momeroteta i les Diablesses; a banda de comptar amb la Colla Castellera els Capgrossos de Mataró.

La llegenda d’en Robafaves de Mataró

Una vegada, els gegants de Mataró van anar a ballar a Argentona. Quan, un cop acabada la festa, tornaven cap a casa, els portadors van veure unes faves precioses que verdejaven en un camp proper del camí. No van poder resistir la temptació i es van llençar al camp per robar una bona quantitat de faves, que van amagar sota la faldilla del gegant. A l’entrada de Mataró, un grup de nens i nenes va rodejar la gegantesca parella i els va demanar que ballessin. Els geganters s’hi van resistir, perquè, amb la sobrecàrrega que portaven, no els venia bé de ballar. Finalment, una autoritat els va fer ballar i, mentre ho feien, amb les sotragades, les faves van caure per terra. Es va descobrir tot i, des d’aleshores, al pobre gegant, que no tenia culpa de res, li va quedar el malnom de Robafaves.