Ruta 4

Castell de Santa Florentina

L’inici com a Domus de Canet apareix documentat ja el segle XI i és que el castell de Santa Florentina està construït sobre una antiga vila de l’època romana (domus), que va ser un nucli urbà i zona de producció vinícola.

En el segle XI l’edifici es va convertir en una masia fortificada per combatre les incursions pirates de l’època i avui encara és present en el conjunt arquitectònic del castell.

Al segle XVI s’incorpora el llinatge de Montaner, descendència que es manté fins a l’actualitat.

A finals del XIX, Ramon de Montaner i Vila, propietari de la Domus i important empresari del món editorial barcelonès (editorial Montaner i Simon, avui seu de la Fundació Antoni Tàpies), va encarregar al seu nebot, l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, la restauració de la Domus i la seva ampliació. Aquest va dissenyar un a un els 3.000 m2 habitables de Santa Florentina i amb el seu equip dels millors artistes de l’època va introduir vitralls acolorits amb símbols religiosos, grans peces de marbre amb artesanats pels terres, fustes tallades en els sostres, vidrieres, ceràmiques, ferro forjat, escultures que harmonitzen un equilibrat espai ple de color, llum, formes i volums.

El projecte final es defineix com una residència-palau amb tocs medievalitzants i romàntics de castell, en harmonia amb una estètica i creatiu llenguatge modernista. Aquesta reforma inspirada en elements medievals, modernistes i neogòtics li va donar el seu renom de castell de Santa Florentina.

Casa Museu Domènech i Montaner

El modernisme

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta totes les manifestacions de l’art i el pensament, és en l’arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.

A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges.

El moment històric és idoni per al creixement econòmic i la reafirmació nacional. L’agricultura s’orienta cap a l’exportació (vi, fruits secs); la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista; també el comerç i les finances en general gaudeixen d’excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se’ls ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d’Eixample.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l’Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l’anquilosament de les estructures de l’estat i la manca de modernitat en l’economia i la societat espanyoles.

L’arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l’estil gòtic amb què guarda un cert paral·lelisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l’edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d’interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.

Com a trets generals de reconeixement de l’estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l’asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d’una estètica per se, l’ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.

Arenys de Mar

Edifici Xifré

Els indians

Per parlar dels indians catalans cal mirar una mica enrere i fer història.

El descobriment d’Amèrica obrí a Europa, i sobretot a Espanya, un nou horitzó de conquesta, d’aventura i d’enriquiment durant el segle XVI. A Amèrica es produïa cotó, sucre, cafè, blat de moro, patata, tabac, cacau, vainilla, diverses classes de fusta, plantes per tenyir la roba… i des d’Europa s’hi enviaven productes manufacturats, sabates, tèxtil…

En un inici només hi havia dos ports espanyols autoritzats per comerciar amb Amèrica: el de Sevilla i de Cadis, per això en aquest últim municipi es va aplegar una important colònia catalana que va iniciar el comerç amb ultramar. Més tard fou possible el lliure comerç amb Amèrica i 13 ports espanyols van ser autoritzats a comerciar amb els 20 ports americans. De la costa catalana salparen molts vaixells dels ports de Barcelona i Sant Carles de la Ràpita, Palma i Alacant; més tard s’afegiren els de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Mataró, Arenys de Mar, Tossa, Palafrugell, Sant Antoni de Calonge i Sant Feliu de Guíxols. Arribaven sobretot a Cuba, Mèxic, l’Argentina i Veneçuela.

L’assentament dels catalans a Amèrica es va anar multiplicant, sobretot a partir de finals del segle XVIII. Era emigració preferentment de gent de la costa, però també hi anaren persones de les comarques de l’interior i va generar la figura de l’”indiano” o “americano”: propietari de grans cafetars, terres de conreu, ramats i, fins i tot, establiments comercials, que feien grans fortunes i tornaven a Catalunya havent assolit un ascens econòmic i social. Per recordar l’ambient colonial on havien viscut i que els havia estat propici, edifiquen cases d’estil colonial: torres amb galeries porxades i voltades de jardins plens de vegetació tropical. Però també se senten generosos amb el seu país i les seves poblacions de naixença i basteixen escoles i hospitals o col·laboren en indústries i institucions diverses.

Arenys de Mar

Museu Mollfulleda de Mineralogia

L’any 1988, Joaquim Mollfulleda i Borrell va fer donació a l’Ajuntament d’Arenys de Mar de la seva col·lecció de minerals i es va obrir una nova secció del Museu d’Arenys de Mar sota el nom de Museu Mollfulleda de Mineralogia. Fins a la seva mort el maig de 2006, Joaquim Mollfulleda es va dedicar a ampliar la col·lecció de minerals del Museu a través de les donacions de molts aficionats a la mineralogia i diverses adquisicions.

Durant la visita podreu contemplar un dels museus monogràfics de caràcter científic més importants de Catalunya.

• A la primera sala del Museu podeu trobar un espai per introduir-vos a la mineralogia: Què són els minerals? Per a què serveixen? On s’obtenen? Podreu contemplar una de les característiques més curioses d’alguns minerals: la fluorescència.
• A la segona sala trobareu un conjunt de minerals excepcionals distribuïts segons la classificació establerta per Strunz. En aquest espai hi ha exemplars de gran valor com el bismut de Villanueva de Córdoba, amb un excepcional cristall esquelètic de 3 cm d’aresta, o la malaquita de Katanga, amb un joc de coloracions i formes de fantasia que fan que sigui una peça remarcable.
• La planta superior està dedicada a la mineralogia de Catalunya i es poden contemplar exemplars de les diferents explotacions mineres del país i dels afloraments naturals: exemplars de les mines de sal de Cardona, les fluorites del Papiol, magnífics exemplars d’aragonita, la diversitat de minerals de la zona del Priorat…