Ruta 3

Sant Iscle de Vallalta / Sant Cebrià de Vallalta / Sant Pol de Mar

1. Parc del Montnegre i el Corredor

Parc del Montnegre i el Corredor
Parc del Montnegre i el Corredor

Carrer de les Escoles, 2, Sant Iscle de Vallalta
GPS: 41.6244, 2.56906

En diuen el pulmó del Maresme, saps per què?

Tot i que el Parc del Montnegre és una carena que inclou més municipis del Maresme, Sant Iscle està al bell mig i és un bon punt de partida per descobrir aquests boscos vora el mar.

És una immensa zona verda: : des de pinedes de pi pinyoner a la vessant litoral fins a alzinars, rouredes i suredes cap a l’interior del massís.
Les seves rutes et portaran a masies, dòlmens neolítics, restes ibèriques i esglésies medievals.

2. Les dones d'aigua

ruta-3-les-dones-d-aigua
Les dones d'aigua

Sant Iscle de Vallalta
GPS: 41.63857, 2.55479

És un dels meus racons preferits…

Un indret màgic a poca distància del poble on pots trobar una cova i un salt d’aigua. I, si tens sort (i imaginació), veuràs les meves amigues les nimfes.

Icona Tresor
Tresor

Coneix la llegenda on surten els personatges que diu en Picotet i dibuixa la part que més t’agradi.

Saps què?
Saps què?

En les nits de lluna plena, la llegenda diu que se senten els plors del pastor enamorat buscant la seva estimada nimfa i també els crits de la dona ofegada en la seva cobdícia.

Info
Info

La llegenda de Les Dones d’Aigua

Temps era temps, quan al Montnegre hi vivien éssers fantàstics com ara centaures, faunes, sàtirs, orèades, dríades i nimfes, hi havia unes que destacaven per la seva bellesa: les dones d’aigua.

A uns 3 Km de la plaça del poble, en direcció nord-oest, camí de Vallgorguina, vorejant un rierol, al sot de can Maresme, hi ha un paratge on l’aigua ha format un gorg i una caverna, amb una frondositat de terreny i una espessa vegetació que hi dona un aspecte esotèric. En ple dia, tan sols algun petit raig de sol aconsegueix filtrar-se entre tanta penombra, és un lloc encisador.

Es on diuen que vivien aquestes nimfes i que a les nits de lluna plena rentaven la seva etèria roba, i l’estenien sobre l’herba tot cantant suau i dansant delicadament.

Una vegada, un pastor jove i fornit descansava una nit vora la fresca de la riera i es va despertar de sobte, atret per unes veus dolcíssimes. Embadalit, a poc a poc i sense fer fressa, s’hi va anar acostant fins a espiar un espectacle mai vist: la dansa d’unes dones bellíssimes, de cames i peus nus, de llargues cabelleres i embolcallades d’eteris vels que agitaven al compàs d’una música estranya i encisadora.
D’entre totes, es va sentir atret per una d’elles, que el va descobrir, però sense dir res va continuar la seva dansa, encara més exultant. El pastor va pensar que havia tingut un somni, però a la següent lluna plena va tornar al mateix indret per comprovar-ho: va tornar a sentir les harmonioses veus i a veure la dona que li agradava. Després de conèixer-se, la parella va fugir i se’n van anar a viure al bosc.

Al cap d’un temps, la nimfa esperava un fill; que el pare fos un mortal era una cosa que no havia passat mai i per això, arribat el moment de parir, les nimfes no tenien coneixements per ajudar la seva companya. Cridaven desesperades pel voltant del gorg, quan les va sentir una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera, i que bonament va atendre els precs d’aquelles exòtiques dones. Van baixar a la riera i una d’elles, en tocar l’aigua amb una vareta va fer que el gorg s’obrís: allà a sota tot era llum, com si alhora haguessin sortit el sol, la lluna i tots els estels.

La dona de Can Patiràs va ajudar la jove a infantar i les companyes, agraïdes, li van omplir el davantal amb quelcom que li van dir que no mirés fins a arribar a casa. Pel camí, la dona es palpava la falda preguntant-se mil vegades què hi podia haver. Finalment, la curiositat va guanyar i, abans d’arribar a casa, ho va mirar: el desencís la colpí: era segó! Empipada, el va llençar perquè a casa en sobrava, però quan va arribar a casa, la família es va meravellar del davantal de l’àvia; totes les arruguetes i pleguets on van quedar restes de segó, s’havien convertit en or puríssim. Enfollida, l’àvia va tornar enrere per collir el que havia llençat i no va trobar res. A trompassades, va baixar a la riera, i es va llençar a l’aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat.

El jove pastor que va atemptar contra les divinitats boscanes va ésser condemnat a vagarejar per les muntanyes del Montnegre per sempre més; i per sempre més, en les nits de lluna plena, diu que se senten els planys tristos del jove enamorat buscant l’estimada mentre, vora el rierol, també se sent cridar la dona ofegada en la seva cobdícia.

ruta-3-ninfes
Dues dones d'aigua

3. Les maduixes del Maresme

ruta-3-les-maduixes-del-maresme
Les maduixes del Maresme

Carrer del Centre, 27, Sant Cebrià de Vallalta
GPS: 41.61966, 2.60001

Les coneixes? De color vermell intens, amb una agradable aroma, una textura carnosa i un gust… mmmm! Dolç amb un punt d’acidesa, delicioses!

I ves per on, ets al poble amb les condicions més bones per al conreu de la maduixa: terrenys amb pendent (el sol de l’hivern arriba bé a les maduixeres) i el sòl de sauló (l’arrel es desenvolupa millor).

Si t’agraden les maduixes tant com a mi, no et perdis les jornades gastronòmiques i les fires de la Maduixa del Maresme que s’organitzen a molts dels seus municipis. Te les recomano!

Saps què?
Saps què?

Em fa molta il·lusió perquè sembla feta expressament per a mi: la maduixa de més qualitat s’anomena varietat “pàjaro”.

Icona Tresor
Tresor

Ajuda la iaia a trobar el seu cistell de maduixes a la pàgina de Passatemps.

4. Can Planiol

ruta-3-can-planiol
Can Planiol

Carrer d’Abat Deàs, 30, Sant Pol de Mar
GPS: 41.60069, 2.62163

A Sant Pol de Mar també hi és present el modernisme i Can Planiol n’és un bon exemple, amb la seva preciosa façana. La va dissenyar l’arquitecte Ignasi Mas Morell, amic de la família Planiol que tenia negocis a Cuba.

Icona Enigma
Enigma

Fixa’t bé en la façana i descobreix els seus dos escuts. Sabries dir d’on són?

Saps què?
Saps què?

Les havaneres són cançons que es van anomenar així perquè es cantaven a l’Havana, la capital de Cuba.

Info
Info

Les havaneres

El 1898 l’Estat espanyol perdia les seves darreres colònies (territoris espanyols fora d’Espanya): Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam. Aquest fet s’anomenà “Desastre del 98” i provocà una desmoralització profunda i una crisi.

Per als catalans també suposà un canvi important. Eren moltes les famílies que tenien algun parent a Cuba, ja que molts homes hi havien anat a fer fortuna. Molts retornaren a Catalunya, així com també els soldats que hi havien anat a lluitar (una quarta part dels soldats espanyols eren catalans).

Les relacions entre Cuba i el territori català eren molt estretes: relacions comercials importants i constants, vincles familiars i personals i relacions amoroses. Una mostra d’això són els cognoms catalans que encara persisteixen a l’illa.

El rom, el sucre i el tabac provinent de Cuba eren molts apreciats i populars, sobretot en la societat espanyola burgesa del XIX. D’aquesta illa caribenya també va arribar un nou gènere musical: l’havanera.

Era una música autòctona de l’illa, que allà s’anomenava simplement canciones, però els catalans la reanomenaren prenent de referència el lloc d’on venia: la ciutat de l’Havana. I així és com encara la coneixem.

Tot i que ja es coneixia d’abans, va ser a partir de 1898 que l’havanera es popularitzà enormement: mariners i pescadors de la costa aprengueren aquestes músiques, que cantarien a moltes tavernes marineres. Eren cançons que parlaven de temes amorosos i de guerra, alhora que recordaven aquells paisatges caribenys que els mariners havien conegut. Tenien un cert fil nostàlgic, però també podien ser atrevides i “picants”.

Aquí a Catalunya també van adquirir un caràcter satíric força rellevant. Els mariners que les havien conegut a Cuba després les cantaven aquí, on eren apreses pels altres pescadors. En aquest procés de tradició oral les cançons patien modificacions, que fan que sigui difícil saber-ne la versió original. Com és lògic, en un primer moment l’havanera es cantava en castellà, i més tard es començaran a catalanitzar, i van adquirir un caràcter propi tot mantenint els temes i els ritmes originals.

laiaiadelmaresme-havaneres
Cantant havaneres

5. Caseta de la platja de les barques

ruta-3-la-caseta-de-la-platja-de-les-barques
Caseta de la platja de les barques

Platja de les Barques, Sant Pol de Mar
GPS: 41.60121, 2.6239

A la platja hi ha una caseta amb finestres de vidrets, la caseta de la “maquinilla”. S’hi guarda el motor que s’utilitzava per treure les barques del mar, arrossegant-les fins a la platja.

Saps què?
Saps què?

Abans les barques també es treien amb cordes, però les estiraven uns bous!

Icona Ximpleria
Ximpleria

L’havanera catalana més famosa és “El meu avi”. T’atreveixes a cantar-la? Doncs disfressa’t i grava’t.

Info
Info

“El meu avi”

Una de les havaneres més conegudes és “El meu avi”, que diu així:

El meu avi va anar a Cuba
a bordo del “Català”
el millor vaixell de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.

Quan el “Català” sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat,
mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar: Visca Catalunya! Visca el “Català”!

Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.

Quan el “Català” sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo no varen tornar,
no varen tornar, tingueren la culpa els americans.