Ruta 2

Santa Susanna / Pineda de Mar / Calella

Santa Susanna

laiaiadelmaresme-torres-de-guaita

Torres de guaita Can Ratés

Què són les torres de guaita?

Es coneixen des de l’època iberoromana, però va ser degut als nombrosos atacs dels pirates quan la costa catalana es va organitzar per defensar-se durant els segles XV i XVIII.

Les torres de guaita es van edificar en llocs estratègics i de fàcil comunicació entre elles. Servien com a talaia d’observació, de defensa i també de refugi:

  • Observació: vigilaven el territori i comunicaven el perill a la torre, al castell més proper o directament a la població amb senyals visuals, com foc, fum o miralls.
  • Defensa i refugi: les torres estaven provistes d’aigua, queviures i també d’armament (armes senzilles i peces d’artilleria). A primera línia de mar hi havia les que s’anomenaven Torres artillades o Torre del Comú, és a dir, torres amb canons que defensaven abans que es produís el desembarcament.

A més a més de les torres de guaita, alguns edificis es van fortificar (església de Pineda de Mar, masies…) o es van construir muralles (Mataró).

Finalment, hi havia torres més allunyades (aïllades o bé adossades a masies) que també servien de vigilància però, sobretot, de refugi. La major part de les torres conservades són dels segles XVI i XVII.

Els pirates

La pirateria és tan antiga com el comerç: els pirates eren lladres del mar, que robaven i mataven per aconseguir les mercaderies que després venien a altres. En ocasions, també agafaven persones per vendre-les com esclaus o per obtenir rescats a bon preu.

Els atacs a la costa catalana es remunten ja a l’edat mitjana i així ho constaten algunes de les torres més antigues de la zona: la Torre dels Encantats de Caldes d’Estrac, el castell de Montpalau de Pineda, el castell de Malgrat o el de Palafolls.

En aquesta primera època, els atacs eren de genovesos i francesos, però també dels turcs o els barbarescos del Magrib (d’aquí, que sovint es coneguin popularment com “torre del moro”). També hi havia pirates a sou, que era quan algú encarregava als pirates que robessin quelcom (en deien la “guerra de cors”).

De tantes torres que tenia, la costa del Maresme va ser coneguda com la Costa Torrejada. Santa Susanna és un dels municipis del Maresme que té més torres conservades:

laiaiadelmaresme-torre-de-mar

TORRE DEL MAR

De model cilíndric, és la que té el diàmetre més gran i la que està més a prop del mar.
Les andanes del tren queden al peu de la torre, fet que il·lustra perfectament la fusió de modernitat i tradició de la vila de Santa Susanna.

laiaiadelmaresme-torre-de-can-rates

TORRE DE CAN BONET D’AVALL

De planta quadrangular. De finals del segle XV i reformada l’any 1805..

laiaiadelmaresme-Torre-de-can-bonet

TORRE DE CAN RATÉS

Adossada a una casa senyorial del segle XVII. Tot aquest conjunt, juntament amb la immensa piscina, diverses sales i magnífics jardins són l’escenari de diferents actes culturals -la Fira Màgica- i exposicions pictòriques.

laiaiadelmaresme-torre-de-mas-galter

TORRE DE MAS GALTER

De planta cilíndrica i escapçada per la part alta. Situada al carrer del Bou, al costat de la plaça Lola Anglada i del parc d’en Colomer. Actualment és propietat de la família Pi.

laiaiadelmaresme-bunquer-platja-de-les-dunes

Búnquer de la Platja de les Dunes

Construït el 6 d’octubre de 1938 per les brigades republicanes, és de formigó armat i està situat sobre una base de pedra. A l’interior hi havia una metralladora.

Formava part d’una línia d’elements defensius (més de 50 búnquers) que van construir els ajuntaments republicans de la comarca del Maresme per vigilar el territori i defensar-se dels avions del bàndol franquista que venien des de Mallorca per bombardejar Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Santa Susanna, aleshores coneguda com Montagut de Mar, tenia dues fortificacions: una de més gran situada estratègicament prop de la riera (ara desapareguda per l’erosió del mar), i aquest búnquer a la Platja de les Dunes.

Durant els anys 40, l’exèrcit els va mantenir com a destacaments d’observació per defensar-se d’una possible invasió aliada (Segona Guerra Mundial). Durant la dècada dels cinquanta, es van convertir en habitatges de famílies d’immigrants. A poc a poc va anar quedant en l’oblit, fins que l’any 2015 es va recuperar el búnquer com a element històric.

Pineda de Mar

laiaiadelmaresme-aqueducte-roma

Aqüeducte romà

Restes d’un aqüeducte romà que permetia salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l’aigua des de la zona de Can Bufí fins a la vil·la romana de Can Roig i les hortes del voltant.

Es calcula que tenia una llargària d’uns 3,5 km i que salvava diversos torrents. Actualment només són visibles dos trams: la Font del Ferro i Can Cua, que conserva quatre arcs i part d’un cinquè (29,30 metres de llargada).

Pineda de Mar

laiaiadelmaresme-castell-de-montpalau

Castell de Montpalau

Fortalesa medieval de planta quadrada (en resten alguns murs) on al centre s’alçava una torre cilíndrica, actualment enrunada.
Fora del recinte murat hi ha les runes de l’antiga capella del castell, dedicada a Sant Miquel, documentada des del segle XII.

El territori que dominava el senyor del castell de Montpalau anava des d’Arenys fins a Hortsavinyà. No era, però, la residència permanent del senyor; tenia una funció de vigilància i defensiva i més aviat servia per intimidar la pagesia.

Història

Del seu origen, només es té constància que apareix esmentat en un document de l’any 1089. Era de la casa comtal de Barcelona i al llarg dels segles va anar canviant de propietaris, sempre nobles:

  • 1035: Umbert Odó (Umbert del Montseny o de Sesagudes) i després va passar al seu fill, Guillem Umbert.
  • Guerau Ponç, vescomte de Girona, senyor de Cabrera i Àger.
  • 1328: passà a poder dels Cabrera, que la mantingueren fins al segle XVI.
  • A mesura que avança l’edat mitjana, un cop desaparegut el perill d’invasió sarraïna i també per motius de comoditat, s’abandona la fortalesa i la gent s’instal·la al pla.
  • Guerres civils de 1462-1472 i 1482-1486: els pagesos de remença assalten el castell i és pres per la Diputació del General, que el dona a Bertran de Armendariz.
  • 1474: Anna de Cabrera, hereva del vescomtat, recupera la baronia.
  • 1574: Luis Enrique de Cabrera, duc de Rioseco, ven vescomtats de Cabrera i Bas –incloent els castells de Montpalau i Palafolls– a Francesc de Montcada i de Cabrera, comte d’Aitona i d’Osona.
  • 1722: per enllaç matrimonial de la darrera Montcada amb l’hereu dels Medinaceli, el castell de Montpalau passa a mans d’aquesta casa ducal castellana.

Pineda de Mar

laiaiadelmaresme-pirates

Pirates a Pineda de Mar

Una inscripció a la llinda del portal de l’església de Pineda de Mar fa referència al cruent atac sofert per la població l’1 d’agost de 1545 per part de corsaris turcs capitanejats pel famós Dragut.

Diu així:

“A 1 d’agost de MDLV a punta d’alba, XI galiotes de turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la sglesia e moltes cases, e mataren e captivaren LXX animas, pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblats s’es fortificada sta sglesia de Pineda”

Pineda de Mar

El bandoler de Pineda de Mar

Pau Gibert (Pineda de Mar1782) va ser un bandoler conegut amb el sobrenom de el Mariner que va sembrar el terror en les comarques situades entre Barcelona i la frontera francesa, robant masies i els viatgers.

Fou introduït al món del bandolerisme per un oncle seu i tenia una banda formada, entre d’altres, per l’Escabeiat, en Cua Llarga, el Musicot i en Poca Roba.

L’any 1779 ja era considerat un perill públic i fou empresonat dues vegades, però fugí. Finalment, ell i la seva banda van ser capturats l’any 1782 per un escamot de 17 contrabandistes per aconseguir la recompensa de 300 lliures. El mateix any fou condemnat a la pena capital. Un cop executada la pena, el cap i la mà dreta de Pau Gibert foren exposats a la via pública durant uns dies, tancats a dins d’una gàbia lligada a la part superior d’un pal.

Calella

laiaiadelmaresme-mutur

El Museu del Turisme (MUTUR)

Proposta museística única al món. Un homenatge al turisme amb l’objectiu de mostrar de manera atractiva, didàctica i participativa la història del turisme i els seus efectes socioculturals i econòmics a nivell global.

És un passeig a través de la història del turisme (des de les rutes dels primers viatgers i exploradors fins a l’actualitat del sector); una aproximació emocional a tot el que el viatge representa pel que fa al descobriment de noves maneres de fer i pensar, l’enriquiment que suposa el fet de viatjar.

També tracta de mostrar el turisme com a motor econòmic, com a aparador de la nostra cultura i de cada un nosaltres, com a reivindicador del nostre patrimoni social i cultural; i és un espai de recerca i divulgació amb propostes educatives i pedagògiques per al foment de la cultura del turisme.

Calella

laiaiadelmaresme-llopa-de-calella

La llegenda de la Llopa de Calella

La figura de la Llopa que participa al correfoc de la Festa Major prové d’una llegenda local de la primera meitat del segle XX que satiritza els habitants de Calella:

Un dia, en Quico de ca l’Urrel·li va explicar, exaltat, a la gent de la taverna, que havia vist un llop en baixar pel torrent de Can Comas. I al cap d’uns dies, que havia vist dos llops més. Alarmats, es va decidir fer una expedició formada per pagesos, voluntaris i uns quants sometens (policia local) per foragitar les bèsties. Enmig d’un camp de patates van trobar les dues bèsties prenent el sol. Dispararen contra elles, de tal manera que una va morir i l’altra va poder escapar. El pobre animal mort fou exposat a la porxada de l’horta de l’alcalde per tal que tot el poble el pogués anar a veure.

Una senyora que vivia en una finca situada entre Sant Pol de Mar i Calella estava desesperada perquè havia perdut un dels seus gossos llop que li guardaven la propietat. Quan el masover de la finca li explicà que a Calella havien mort un llop, la dona es va témer el pitjor. Efectivament, havien mort la seva gossa Lea.

Des d’aleshores, cada cop que es parla dels calellencs als pobles dels voltants, els ciutadans exclamen “Calella, la Llopa!”